Las etiquetas

Ha sido nuestro ámbito de vida, las hay en todas los objetos que necesitamos para la vida, con unos números, unas letras ,nos dan una idea del valor o significado de ellas. Pero naturalmente cada uno las interpreta de forma diferente.

Un número se interpreta mucho mejor,  pues aunque también es engañoso, te expresa una realidad que tu puedes asumir o no.

Mucho más engañosas son las que colocamos y diferenciamos a los objetos, por su uso,  o cualidades

Pero las más importantes son las que nos llevan a valorar y definir las ideas, las cualidades de aquello que no vemos, pero sentimos en nuestro yo más profundo.

Las que nos quedan de nuestra tierna infancia, son las que nos acercan a nuestros principios: infierno, demonio, pecado y en lado opuesto: ángel de la guardia, gracia y la etiqueta má importante la de Dios.

Con el tiempo esas etiquetas han ido evolucionando en nuestro fuero interno y tomar otro significado, aunque la mayoría de las personar siguen aferradas  a conceptos que no han evolucionado, porque ellos tampoco lo han hecho.

Mi Ángel de la Guarda se ha convertido en aquello que me dirige interiormente y que evita que cometa lo que no deba, a veces lo llamaos suerte.

Al demonio lo veo más claro y al que más me cuesta combatir, es nuestro ego que no deja de incordiar con su pasado y futuro y que nos nos deja centrarnos en el ahora.

Y el Dios que se ha ido convirtiendo en el Ser, la Fuente, no se le puede etiquetar al no tener forma, como tampoco se puede definir la Libertad  a lo que yo intento asemejar y por lo que tenemos que darlo todo.

Siete por siete… Siete por siete…

Era la canción donde el párvulo repetía y repetía la tabla del siete hasta que el sonsonete acababa ayudándolo a terminar. Era mi canción preferida, la de mi madre: “torito, torito bravo…”

La radio era el  único medio de difusión y el parte de las dos y media  el único medio para traumatizar al pueblo.

 

Eran los finales años cuarenta y aún se vivía una época de precariedad que se afrontaba con dignidad y mucho sacrificio, en una casa obrera.

No me faltó el colegio de monjas, ni los primeros estudios con los hermanos de la Salle, hasta  que lo inevitable, me llevó a una familia donde la cultura era básica y primordial.

La cultura, ese don preciso y precioso,  donde el pensamiento  es la base para afrontar con razonamientos  las situaciones que te va presentando la vida, situaciones que nunca son traumáticas y por tanto son lo que son.

Pocos días antes del conflicto bélico de Siria, estaba visitando el país, mi única pasión: conocer otros pueblos y otras culturas.

Para eso cambio el turismo de masas, por el paseo al amanecer, mezclado entre el pueblo, y cuando puedo, no es el caso, hablando con ellos.

 

Los centros sociales que vi en Damasco, fueron un cuartel y éste desde la habitación; una iglesia francesa y una par de mezquitas, pero lo que mayor atracción me produjo, fue un instituto que en mis paseos matutinos y literalmente al amanecer, veía llagar  a cientos  de chavales de todas las edades.

En la fortaleza de Alepo, en la explanada donde se contemplan la ciudad, también me mezclé con un grupo universitario que con bromas y gesticulaciones, me enteré de las carreras universitarias que estudiaban.

La cultura es el germen de una sociedad próspera y el “arma” más eficaz para salir de las situaciones que se  nos presentan y sobrevolar los populismos qué con sus cantos de sirena, nos quieren llevar por el camino más fácil.

Y el pueblo sirio, saldrá adelante.

Llibertat

Molt sovint als fills, els sento dir "Quina sort tinc", yo a la sort li dic Sant Nicolau. També l'anomenen em de vegades "un bon àngel" o "estava escrit", però l'etiqueta més encertada és "el destí".

I el destí et coarta "la llebertat", ja que si passarà, facis el que facis passarà.

I aquí ve els canvis d'opinió que he tingut amb moltes persones sobre el tema.

I aquí entra, pro no etiquetar amb una paraula, el concepte de Llibertat.

Què entenc per Llibertat, i insisteixo no la paraula, és obrar el que la meva consciència em dicti.

Torna a sortir una altra parauleta, una altra etiqueta, consciència. I tornen les preguntes.

Què és consciència? i com és un concepte no té definició.

Però el que sí puc dir-vos que està per sobre del pensament que és aquest torrent de formes de pensar, formes de sentir, formes d'actuar, formes, formes, formes... i totes les formes són paraules i totes les paraules són etiquetes i totes les etiquetes són coses, coses... que adorem com el velló d'or.

Llavors com la llibertat no es pot definir, hi ha tres consells que et s'aproximen a ella:

No tinguis "tanta sort", ni t'aferris a la materia, tot en aquesta vida passa. !Deslliga't de la materia!

No jutgis les situacions pels quals la vida et porta, ja que es poden vonvertir "la mala sort" en bona i al contrari !No jutgis!

El que et passa, passa. !No et resisteixis als fets!

Segueix aquests cosells i et portarà a aquesta consciència que és la veritable Llibertat.

I em vaig a descansar i no a donar-li voltes a aqusts torrent de pensaments que et S'allunyen de la --- Llibertat.

Salida a Calafell

Entre Ángel Alonso y yo intentaremos hacer un breve resumen de la excursión a Calafell del miércoles 25 de Mayo.

La salida no tuvo nada de original, por no tener, no tuvo ni siquiera alguien que se retrasara.

Antes de llegar a Calafell hicimos una parada para desayunar en un área de servicio de la autopista.

Llegamos al destino y después de subir por unas calles muy estrechas y que además están en obras llegamos al castillo. Nos dividimos en dos grupos para facilitar la comprensión de la visita.

Primero visitamos el castillo donde nos explicaron toda la historia, no solo del castillo, sino de toda la comarca.

Después visitamos La Ciutadella donde también nos explicaron todo acerca de ella.

Bajamos con el autocar hasta el Paseo Marítimo donde comimos, muy bien, por cierto.

Después de comer fuimos paseando hasta la casa-museo de Carles Barral donde también nos explicaron la vida del poeta-editor y la evolución del pueblo de Calafell de una manera muy comprensible y amena, igual que lo habían sido las explicaciones de la mañana.

Realmente una de las cosas que habría que resaltar sería que las guías eran muy buenas profesionales.

Después de la explicación visitamos la casa a nuestro aire resultando muy curiosa e instructiva.

A continuación ¡el autocar! y después de hacer caravana en el cinturón, ¡hala! a contárselo a los nietos.


Ángel Alonso y Manolo Hernández

Jordània

J O R D À N I A

Hem coincidit tres persones de la classe que hem viatjat al Pròxim Orient i ens hem posat d'acord per fer uns petits comentaris de les nostres experiències.

PETRA

Petra: l’anomenen “la ciutat de pedra”, va ser fundada pels Edomites i ocupada en el segle XV AC pels Navateos, la ciutat des de fora no es veu, hi ha la Porta de les Gorges que és el accés amb un recorregut anomenat Siq d’uns 800 metres serpentejat que forma un laberint de roques que pugen paral·lelament cap a dalt, el guia que teníem ens va ensenyar que a 1 metre del sòl al llarg del recorregut d’entrada hi ha esculpida una regata en la roca que és per on entrava l’aigua a la ciutat. Els navateos per conquerir la ciutat van tallar aquest subministrament; dins es pot llogar una calessa per a dues persones o un camell per la visita ja que fa molta calor, trobes a banda i banda que les roques estan esculpides tant les cases com temples, capelles amb pintures i els nínxols, també es pot llogar un ase i amb ell pujar al monestir perquè hi ha 1000 graons desiguals que fan que la pujada sigui esgotadora, a dalt al monestir hi ha un bar que és una mica car però allà pots descansar sobre catifes y coixins, després hi ha unes vistes precioses dels voltants, la meva experiència aconsella que si es pot es faci el recorregut a peu ja que es veu amb més detall tot.

Nosaltres vam visitar la ciutat en un matí, encara que si es pot com a mínim és millor fer-ho en un parell de dies, cal portar un barret, em va semblar un gran descobriment i una sort el poder visitar-la.

MAR MORT

La meva estada a Jordània a part de fer turisme, tenia una finalitat terapèutica, l'estada a un hotel que tenia accés directe al Mar Mort ho permetia, així que cada matí a primera hora ben coberta de fang negre i a surar en aquelles aigües tant salades. Les postes de sol eren una meravella, i per la nit es podia veure a l'altre costat de mar les llums de Jerusalem, tot un espectacle.

JERASH ( GERASA )

És una ciutat a visitar després de Petra. Va ser ocupada pels romans l'any 63 AC i es va convertir en una de les 10 ciutats més importants de l'imperi. Ha estat amagada sota la sorra durant segles, va començar a ser excavada farà uns 70 anys, això i una bona restauració fan que siguin espectaculars les columnes, els temples, els dos teatres, la plaça oval, l'empedrat, tot plegat ens donen idea de l'urbanisme i la vida d'aquell temps.

RUTA DELS CASTELLS DEL DESERT

Són una successió d'edificis i ruïnes coneguts en el seu conjunt com a “castells del desert”, alguns daten del temps dels romans, altres sembla que van ser ocupats pels nabateus, també sembla que pels califes eren llocs d’estiueig i per la caça. També eren utilitzats per les caravanes que feien la ruta de la seda.

Construït amb basalt negre, és un dels més interessants. La seva fama es deu a què Lawrence d'Aràbia va romandre a la fortalesa durant l'hivern de 1917, mentre tenia lloc la revolta àrab contra els turcs.

És un dels més ben conservats, l'atracció principal són les habitacions decorades amb frescs de motius de caça que han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

És un important edifici de dues plantes, sense cap arbre al voltant, és gran, sembla una fortalesa, té moltes habitacions molt ben conservades al voltant d'un pati central.

Amman

És la capital del regne Haiximita, la seva població és d'un milió de persones, el que suposa la meitat de la població de Jordània, els seus carrers (sobretot els del centre) estan plens de mercats exòtics.

Els seus habitants presumeixen que és la ciutat més antiga del món, els historiadors remunten els seus orígens a més de cinc mil anys enrere, i en les múltiples excavacions efectuades al llarg dels anys, s'han trobat restes de civilitzacions anteriors tant musulmanes com romanes o fins i tot de l'Edat de Pedra.

Des de la Ciutadella la vista de la ciutat és impressionant i es pot visitar, entre d’altres monuments, El Temple d’Hèrcules, El Gran Temple d’Amman, El Museu Arqueològic.

És de destacar el Teatre Romà amb una capacitat de 6000 persones, la seva bona conservació permet utilitzar-lo per alguns esdeveniments avui en dia.

Pel que fa a la gastronomia el plat típic de Jordània és el Mensaf, elaborat amb arròs, carn de xai i salsa de iogurt, també és típic com en altres països àrabs el falàfel que són una mena de croquetes de cigrons.

Amman és el centre neuràlgic de Jordània i des d'ella comencen moltes de les excursions que es realitzen al llarg i ample del país.

Wadi Rum

Situat al sud de Jordània, és famós perquè allà va viure Lawrence d’Aràbia; no és un desert com els que estem acostumats a veure (sorra daurada, dunes i més dunes, tot sec...), la sorra és rojenca i groga i hi ha nombroses muntanyes sent la més alta Jabal Umm ad Dami de 1.854 metres.

Veure la posta i la sortida del sol és una experiència única. Dormir al desert també es una experiència interessant, les instal·lacions per als turistes, sense ser hotels de 4 estrelles, són relativament còmodes.

És de destacar l’hospitalitat dels beduïns que viuen en aquest lloc tant inhòspit.

Per tot l’exposat, i per les moltes sensacions que s’arriben a viure, és una visita que jo aconsellaria.

Ha estat un treball enriquidor doncs és una manera d'acostar-nos més entre els alumnes de la classe, canviant impressions i punts de vista sobre el viatge.

Josep Maria, Teresa i Eduard